4 de març de 2018

Vaig créixer en una entorn de família nombrosa amb quatre germans més. La meva mare, una persona molt especial que havia crescut en un ambient de pagès, sempre ens va estimar, i ho segueix fent, però mai ens va sobre protegir. Jo sempre m’he considerat una persona dèbil i de nena era molt sensible i ploranera però la meva mare no em consentia rabietes i em va ensenyar a ser forta. Crec que si ella hagués estat diferent, avui jo no estaria a Nepal i no m´hagués atrevit a afrontar moltes pors que he estat capaç de superar i que segueixo treballant.

A l’hora de menjar jo era molt complicada però ara agraeixo que m’obligués a menjar verdura perquè s’havia de menjar de tot per estar sa, que només em deixés beure begudes amb gas els dies especials perquè eren dolentes per la salut, o que em fes acabar el que tenia al plat perquè hi havia moltes persones en aquest món que no eren tan afortunades com jo de tenir un plat a taula.

De vegades quan estic amb els nens i les nenes penso que actuo igual que ella. I és que “de tal palo tal astilla” o com ella mateixa diu, els testos s’assemblen a les olles. L’Inoj és un dels nens de la casa i té 14 anys, encara que sembla que en tingui onze o dotze. D’ençà que el vaig conèixer sempre vaig pensar que tenia algun problema físic perquè a més està molt prim. A mesura d´anar-lo observant, m’he adonat que té un problema d’hàbits i que probablement no ha crescut suficient perquè no menja com s’ha de fer.

La relació dels nepalesos amb el menjar és molt diferent de la nostra. A la mainada no se’ls posa la ració que els correspon per la seva edat, sinó que se’ls acostuma a donar menjar fins que estan a petar. Aquells que són de poca vida, al contrari se’ls deixa que no mengin i allò que no els agrada directament no se’ls en dona. Mengen dal bhat (arròs i sopa de llenties), dues vegades al dia i quan ho fan, els plats són totalment descomunals (Suposo que també té a veure amb el fet que no tenen sempre accés a menjar). Mengen molt ràpid perquè amb la mà poden agafar molt més que amb la cullera. Cada vegada que vaig a l’hospital de Katmandú, la secció on tracten el problemes digestius és la que està més abarrotada. I és que la dieta nepalesa és raonablement sana però els hàbits que ells tenen moltes vegades no ho són. A part poden estar moltes hores sense menjar però quan ho fan desborden l’estómac. És com molt normal que et diguin que el metge els ha dit que tenen “gastric problem” que mai sabré exactament a què es refereix, però entenc per què els passa. El que sí que sé, és que una vegada adquirit l’hàbit de menjar fins que no pots més, és molt difícil canviar-ho i a les mares i les persones que serveixen el menjar, els és molt difícil modificar el costum d’omplir els plats perquè això és també un aspecte cultural molt arrelat.

Per això, ni tan sols intento explicar-li a la didi que no cal que ens doni tant menjar, perquè sé que no la canviaré, però no perdo l’esperança que entendrà que ha de donar verdura a tots i totes, encara que no els agradi perquè la seva salut és la nostra responsabilitat.

Les últimes setmanes l’Inoj ha anat fent un canvi i en aquests moments menja verdura a tots els àpats i cada dia li és una mica més fàcil perquè a més està entenent que s’ha d’esforçar a menjar encara que no li agradi, perquè si no tindrà molts problemes de salut i de creixement. Jo li dic que quan jo era petita era com ell i la meva mare em va obligar a menjar verdura i ara no només li dono les gràcies per haver-ho fet sinó que a més la verdura m´agrada molt.